EL TIEMP JUST DE LA REVOLUCIÓ
PER UN PROCÉS DESTITUENT link
Seminari d' OVNI Arxius a La Base
Dijous 3 de Novembre, 19 h i divendres 4, 11 h
Amb Andrea Cavalletti y Marcello Tarì
[CAST abajo]
Organizar el pesimismo no es otra cosa que transportar fuera de
la política a la metáfora moral y descubrir en el ámbito de la
acción política el ámbito de las imágenes de pura cepa.
W. Benjamin, El surrealismo. La última
instantánea de la inteligencia europea
Quina és la temporalitat justa de la revolució? És potser la d'estar atents al vaivé quotidià de la política clàssica, així com a les forces visibles que la determinen i orienten, anomenin-se capitalisme, sistema financer o globalització? Llavors, és estar atents a l'ahir i preparar el demà? O potser hem de situar-nos a una profunditat major, hem d'obrir el camp de l'horitzó per no quedar captius, a dins de l'esdevenir revolucionari, sota l'atracció fatal que exerceixen les estructures de poder modernes, govern, frontera, policia, etc., filles de la tramuntana interior que angoixa la civilització occidental, abocant-la de fracàs en fracàs fins al seu actual estat de zombi, de vida degradada que en la mort busca sobreviure's a si mateixa… destruint-ho tot al seu pas? És, aleshores, estar atents a l'abans-d'ahir i al passat demà? O, tal volta, trobar una zona de tensió entre ambdues que ens permeti obrir una esquerda per incrementar la nostra potència? Com fer coincidir revolta i revolució? Com destituir un horror la normalitat del qual ens embruixa? I com comprendre aquesta destitució?
En el llenguatge ordinari la paraula destitució s'utilitza, per una banda, per assenyalar en sentit polític el procediment de remoció d'un sobirà, de la pèrdua del càrrec d'un cap d'Estat, tal com recentment ha ocorregut al Brasil, però, per altra banda, en un sentit més genèric, la paraula destitució assenyala l'operació de treure-li tot fonament a alguna cosa; per exemple quan es diu que «aquesta història ha estat destituïda de tot fonament».
Quant a l'ús actual, tal com apareix a l'àmbit de cert pensament anomenat radical, més que dintre del context de la política clàssica cal orientar-se segons la segona concepció. Aquest és el sentit que adopta, als anys '90 Reiner Schürmann, quan escriu un llibre voluminós per fer la història tant dels principis hegemònics que han presidit la civilització occidental com de la seva destitució. Aquella que Schürmann anomena l'època an-àrquica, és en definitiva la nostra, l'època sense fonaments, la de la crisi de tot principi ordinador del món .
En sentit polític entendrem la destitució com l'operació que priva de tot fonament –jurídic, ètic i fins i tot existencial– al poder vigent; i no, per tant, com la simple deposició d'un cap d'Estat.
No fa massa temps que el concepte de «poder destituent» o «potència destituent» és present al nostre vocabulari polític. El que farem serà repassar la genealogia d'aquest concepte i situar-ho en la nostra actualitat. El terminus ante quem per al temps recent és el 2001, quan el Colectivo Situaciones va escriure un llibre sobre la revolta argentina d'aquell mateix any i va parlar d'una «insurrecció destituent». Després, passant pel Tronti, el 2005, Giorgio Agamben el 2013, arribem fins al Comità Invisible el 2015. Però, el vertader punt de partida d'una teoria de la destitució hem de datar-lo al segle passat, precisament a l'obra d'en Walter Benjamin, en particular l'assaig del 1921, Crítica de la violència.
El que hem de comprendre ara és especialment la manera com es manifesta la potència destituent: en un gest? Un enunciat? Un lloc? O més aviat es tracta d'un temps particular? O, potser, d'una atmosfera?
[CAST.]
¿Cuál es la temporalidad justa de la revolución?
¿Es acaso estar atentos a la cotidianidad de los requiebros de la política clásica, así como de las fuerzas visibles que la determinan y orientan, llámense capitalismo, sistema financiero o globalización? ¿Es entonces estar atentos al ayer y preparar el mañana? ¿O más bien hay que situarse a una profundidad mayor, hay que abrir el campo del horizonte para no quedar aprisionados, dentro del devenir revolucionario, bajo la atracción fatal que ejercen las estructuras de poder modernas, gobierno, frontera, policía, etcétera, hijas del vendaval interior que angustia a la civilización occidental, abocándola de fracaso en fracaso a su actual estado de zombie, de vida degradada que en la muerte busca sobrevivirse a sí misma… destruyéndolo todo a su paso? ¿Será por tanto estar atentos al antes de ayer y al pasado mañana? ¿O, quizá, encontrar una zona de tensión entre ambas que nos permita abrir una grieta e incrementar nuestra potencia? ¿Cómo hacer coincidir revuelta y revolución? ¿Cómo destituir un horror cuya normalidad nos hechiza? ¿Y cómo comprender esta destitución?
No hace demasiado tiempo que el concepto de «poder destituyente» o «potencia destituyente» está presente en nuestro vocabulario político. Lo que haremos será repasar la genealogía de este concepto y situarlo en nuestra actualidad. El terminus ante quem para el tiempo reciente es el 2001, cuando el Colectivo Situaciones escribió un libro sobre la revuelta argentina de diciembre de ese mismo año y habló de una «insurrección destituyente». Sucesivamente, pasando por Tronti, en 2005, Giorgio Agamben, en 2013, llegamos hasta el Comité Invisible en el 2015. Sin embargo, el verdadero punto de partida de una teoría de la destitución tenemos que fecharlo en el siglo pasado, precisamente en la obra de Walter Benjamin, en particular en el ensayo de 1921, Hacia la crítica de la violencia.
